Fernando
de Vilallonga
D’Empuriabrava a Montjuïc
Amb la mort el passat dia 11 de l'empresari Fernando de Vilallonga, ha desaparegut uns dels promotors més representatius del boom immobiliari dels anys 60 i 70 a les comarques gironines. Propietari d'una quinzena d'empreses dels més variats rams, des del sector lúdic fins a la compra-venda de finques, passant per l'alimentació, els marbres i la indústria química, Vilallonga passarà a la història per haver estat un dels impulsors d'Empuriabrava i el creador de la urbanització de Montjuïc.
Fernando de Vilallonga va ser un dels protagonistes del «boom» immobiliari dels 60 i 70
Fill d'una família terratinent i carlina de Santa Coloma de Farners, Nando Vilallonga va heretar no tan sols la fortuna, sinó també les arrels conservadores i religioses del seu llinatge. Home de missa, cavaller en les formes i en la paraula, va saber nedar i pescar en les aigües del franquisme, i va fer créixer amb més o menys èxit un grup empresarial que en el moment de la seva mort, a l'edat de 70 anys, supera la quinzena de societats. Entre elles hi ha Aroparc SA (parc aquàtic de Platja d'Aro), Graminsa Madrid i Piedra España Madrid (explotació de pedreres), Mármoles Gerona SA, Quimiconsa (pintures), Mineaquímica (detergents) i Aigües Faner (aigües potables de Llançà). També era propietari de Mas Parés (productes derivats del ànec), Àngel del Bosc (granges), Foie del Vent Figueres i Bram Foie Gras Francia. Tot això sense oblidar la gestió de patrimoni —Pirineu B— i especialment els negocis immobiliaris: l'empresa de Ciudad Real Cotos de Ruidera SA, Grupo Ampurdán de Obras y Servicios, Nàutica Empuriabrava (societat explotadora d'aquesta marina) i Urvisa, promotora de Montjuïc.
Casat amb Maria Rosa Ginjaume i pare de cinc fills, Vilallonga va pujar escalons en el món empresarial gironí al costat d'un altre pes pesant dels negocis: el seu cunyat i soci Miquel Arpa. El 1964, quan el mannà del turisme havia començat a caure damunt la migrada economia espanyola, Vilallonga i Arpa van crear amb dos socis més —Germán Moren i Lluís Canals— Eurobrava SA. Aquesta empresa, nascuda amb un Capital social de 23,5 milions, seria la que amb el pas del temps acabaria invertint més de 4.000 milions per fer realitat a Castelló d'Empúries el somni faraònic d'Empuriabrava.
El projecte de convertir en una marina residencial les 600 hectàrees de terreny propietat del marquès de Sant Mori va topar amb l'oposició del batlle Pere Coderch. L'alcalde exigia als promotors que construïssin una carretera fins a Castelló, ja que intuïa que si no es feia això, els residents de la urbanització anirien sempre a Roses. Aquest obstacle el van eliminar ben aviat Vilallonga i els seus socis utilitzant l'arma típica de l'època: les influències. L'octubre del 1966, el governador Hellín Sol va ordenar al consistori la celebració d'un ple amb un únic punt a l'ordre del dia: la destitució de l'alcalde.
El substitut, Joan Casadevall, va sintonitzar perfectament amb els promotors i un mes després de prendre possessió, ja s'apropava el pla parcial d'Empuriabrava. Trenta quilòmetres de canals navegables —construïts per una brigada de picapedrers gallecs— 54 quilòmetres de carrers, més de 10.000 parcel·les —una d'elles regalada a Dalí— i el mateix nombre de punts d'amarrament reflecteixen la magnitud d'una obra que va transformar la zona.
Al llarg d'aquest quart de segle d'existència d'Empuriabrava, els habitants de la Venècia catalana, més de 75.000 a l'estiu, han tingut tota mena de problemes. Alguns derivats de deficiències inicials, com ara la insuficient xarxa de clavegueram i la manca de voreres i de desnivells per evacuar l'aigua de la pluja, i altres, causats per la descontrolada activitat de promotors, que, segons els creadors d'Empuriabrava, van desvirtuar el projecte original. Problemes, en definitiva, que han causat mil i un maldecaps a l'Ajuntament.
Aeròdroms i casinos
L'afició de Nando Vilallonga per l'esport —practicava la caça, la pesca submarina i era pilot d'avionetes— el va portar a impulsar l'Aeroclub Girona i a convèncer els seus socis de la construcció d'un aeròdrom a Empuriabrava podria ser un bon reclam per a la urbanització. Per a obtenir el permís, Vilallonga va entrevistar-se a Madrid amb el ministre de Governació Salvador Benjumea, a qui va fer veure l'absurditat d'una llei que prohibia els aeroports a menys de 100 quilòmetres de la frontera per evitar invasions estrangeres.
Vilallonga no va tenir, però, èxit amb la idea de construir un aeròdrom i una urbanització a Llagostera (el projecte va ser presentat en 1979 i encara s'està tramitant) ni tampoc amb les peticions d'obrir casinos de joc en el club nàutic d'Empuriabrava i en el Castell d'Empordà.
L'altra gran operació immobiliària de Nando Vilallonga va ser el parc de Montjuïc. En 1961, l'Ajuntament de Girona va acordar demanar al Ministeri d'Hisenda que li cedís el castell i els terrenys del voltant, però curiosament la petició no va fer bon curs i les vint hectàrees van anar a subasta i van passar a mans d'Urvisa, l'empresa de Vilallonga.
En 1967, s'hi van afegir nou hectàrees més gràcies a la sospitosa decisió de l'Ajuntament de convertir en urbanitzable una zona que en el Pla General del 1955 preveia com a verda. Amb tots aquests terrenys i altres finques que anteriorment ja eren de la seva propietat, l'empresari podia començar a pensar a tirar endavant una urbanització que, segons un dels eslògans publicitaris, permetria "viure a dos minuts del centre de Girona i respirar el mateix aire que l'àngel de la catedral". Abans, però, calia fer fora els centenars de barraquistes que vivien a la zona del castell, un problema que va ser solucionat amb inusual rapidesa per les autoritats, que van construir habitatges socials en altres indrets de la ciutat. El 1971 va caure la darrera barraca i es van començar a vendre parcel·les, però amb l'arribada de la democràcia la sort es va girar d'esquena a Vilallonga: l'Ajuntament el va obligar a cedir terrenys i el somni de convertir Montjuïc en un àrea residencial autosuficient es va esvair a causa de la negativa dels comerciants d'obrir botigues en el gran edifici comercial construït per la immobiliària, uns locals que tampoc veurien feta realitat l'operació d'instal·lar-hi els jutjats.
Mentrestant, les ruïnes del castell —ara propietat municipal— continuen esperant un destí incert. Als anys 70, Vilallonga havia proposat al Govern fer-hi un parador nacional, però l'oposició de l'alcalde Ribot, partidari de fer-lo a Les Àligues, va donar com a únic resultat que la ciutat perdés aquest equipament hoteler.
En Nando Vilallonga i El Punt
Coneixia en Nando Vilallonga dels anys de Presència. Ens ajudava sovint amb anuncis de les seves empreses: sabons, marbres i, llavors, Empuriabrava. Vam tenir llargues xerrades. En Nando es declarava franquista, però no ho era. De la dictadura feixista li anava bé l'ordre, la seguretat, el respecte per la propietat, la pau. Penso que en idees no anava més a la dreta que un Pla, posem per cas; el valor de la moneda, el respecte per l'església i que el govern ens costi baratet. Quan capitalitzàvem l'empresa que havia de treure El Punt al carrer, teniem clar que la independència de la publicació només es podia garantir si el 50 per cent del capital quedava en mans de la cooperativa de lectors. Per això vàrem dedicar el màxim esforç a captar socis de 25.000 pessetes. Però l'altre 50 per cent s'havia de trobar també, i l'havien d'aportar accionistes de 100.000 pessetes. Aquesta segona part, que semblava més fàcil, va resultar la més difícil. Quan el diari va sortir, s'havien apuntat gairebé tots els 600 cooperativistes que ens calien. En canvi, hi va haver molt pocs accionistes. Vaig explicar el projecte a en Nando. Ell havia tingut la intenció de treure un diari a Girona. Fins i tot havia registrat el nom de Diari de Girona i havia encarregat un pressupost a una empresa especialitzada. Després d'escoltar-me va mostrar la seva estranyesa que poguéssim sortir només amb 30 milions quan els càlculs que ell tenia parlaven de 60 milions. Li vaig explicar el secret: no compràvem rotativa (una solució original llavors, que després ha copiat tothom). De sobte em va mirar i em va dir: —Si n'hi ha prou amb 30 milions, fem el diari tu i jo. No ens cal ningú més.
I quan li vaig fer avinent que jo no tenia 15 milions, em va dir: —No hi fa res. Jo hi poso els teus i els meus. Ho deia seriosament. Era una bona oportunitat, però no la podia acceptar. Tenia clar que la cooperativa, a més de garantir la independència del diari, li donava una audiència immediata que no es podia perdre per interessos de ningú. Llavors em preguntar quants diners hi havia de posar per sumar-se al projecte tal com era. Li vaig suggerir que 500.000 pessetes, perquè possar-hi més diners podia fer pensar que volia controlar el diari. N'hi va posar 500.000. Era el més gran accionista del diari, només superat per la Caixa de Girona, que jo recordi. Els altres socis individuals es van limitar a una acció per persona.
Va fer més, em va oferir gratuïtament la capçalera del Diari de Girona que tenia registrada (curiosament hi havia una duplicitat amb un altre registre a nom d'en Manuel Bonmatí, que també havia encarregat un pressupost i també va ser soci del Punt). No li vaig acceptar tampoc perquè crèiem que el nom d'un diari que pretenia ser comarcal no s'havia de llastar amb el pes del nom de la capital provincial. Teníem en aquell moment la idea de ressuscitar la capçalera del diari competidor del que em proposava en Vilallonga: L'Autonomista, que havíem registrat legalment. No va poder ser a causa de l'oposició de la Rahola, els desitjos de la qual vam respectar.
I encara, quan els diners que havien aplegat abans de començar (poc més de 17 milions) es vàren acabar i el diari tenia problemes cada cap de mes per pagar la nòmina, en Nando Vilallonga va acceptar de formar part de les rodes que fèiem per demanar crèdits personals avalats que la Caixa ens concedia.
—Firmar vol dir pagar... em deia en Nando. Però firmava. I no va haver de pagar, malgrat els averanys.
Tot això, i moltes més coses, m'han vingut al cap quan he llegit una curta necrològica en El Punt. He sabut que quan va morir vivia a Llançà. Penso que devia deixar Girona, la seva gran mansió a Montjuïc, un xic avorrit, desenganyat. En Vilallonga estimava molt el país, la ciutat. Havia fet negocis com en feien tots els qui en podien fer a l'època. Alguns de bons i d'altres de dolents. Havia guanyat diners, però treballant sempre molt dur, mirant de ser el primer. Estic segur que molta gent no li va perdonar mai que fos més llest que ells. I amb els anys li varen tenir més en compte els errors que els encerts. L'enveja és sempre injusta.
—Jo crec que el balanç final és altament positiu per a la ciutat i per al país. Penso que algú havia de dir-ho. Des d'El Punt, que ell havia ajudat ha fundar.
Que l'amic Nando Vilallonga descansi en pau.
Descarrega aquest article en PDF
