Llançanencs d'Or

Jaume Comellas, 2002

Llança d'Or, 1962

Ferran Vilallonga i Rosell

Més enllà dels estrictes mèrits d'una gesta humanitària.

Era l’estiu de 1961 quan el senyor Ferran Vilallonga va realitzar una gesta en aigües de cap de Creus, en la qual va salvar la vida d'un submarinista que acabava de sofrir una crisi que hauria pogut ser fatal. Aquest fet va resultar decisiu perquè pocs mesos després, el gener de 1962, li fos atorgada la segona Llança d'Or. Tanmateix, no es pot circumscriure a aquest fet puntual la figura d'una persona que va tenir altres components de protagonisme en l'existència del Llançà d'aquells anys; en tot cas, un protagonisme molt menys vistent.

Nascut Santa Coloma de Farners l'any 1924, el senyor Ferran Vilallonga va morir setanta anys després. Era l'hereu d'una nissaga de set germans, que van quedar orfes per causa dels avatars propis de la Guerra Civil. Com a propietari rural, va sofrir la persecució dels escamots incontrolats d'aquells temps, que a la fi van precipitar que intentés traspassar els Pirineus per anar a la zona dita nacional; intent frustrat prop de la collada de Toses, entre d'altres causes pel dur fred hivernal.

Aquest fet, haver d’assumir responsabilitats familiars en edat molt jove, probablement va tenir quelcom o força a veure en l’autorealització d’una personalitat viva i desperta, molt feta a si mateixa.

—Són persones que es van fer a si mateixes, perquè les circumstàncies ho imposaven —remarca intel·ligentment la seva vídua, la senyora Maria Rosa Ginjaume, a la residència que la família manté a tocar de la Farella.

La vinculació amb Llançà va ser motivada justament per les relacions sentimentals amb ella, membre d'una família que feia un cert temps que estiuejava al Port. El casament afavoriria encara més els vincles amb Llançà, vincles atiats per la seva vocació pels negocis immobiliaris, a la qual es va lliurar convençudament i amb gran èxit en aquells anys. En uns anys en què aquesta indústria —si se'ns permet l'expressió— s'obria a uns moments ufanosos, tanmateix no endevinats per tothom.

—La cosa del turisme semblava una utopia. Aquí ningú no hi creia. Ell tenia visió de futur, veia que les coses havien de canviar. A vegades comprava un terreny que tothom li deia que no serviria per a res i, en canvi, de mica en mica, la cosa s'anava transformant.

I aquesta visió de futur el va portar a promoure la urbanització de la zona de Fané, per a la qual cosa primer va haver d'assegurar-se el subministrament d'aigua i de fluid elèctric i la urbanització. En tot cas, aquesta no devia ser empresa especialment complicada per a qui va ser l'inductor i el realitzador d'una iniciativa tan espectacular com Empuriabrava, en un procés prou insòlit que la senyora Vilallonga explica amb detall.

—Li agradava molt volar; s'havia tret el títol de pilot privat a Perpinyà. I tenia relacions i veia que hi havia intercanvi entre pilots de diversos països i va creure que en aquesta zona calia que hi hagués un aeroport. Va veure que això era important i volant va descobrir les possibilitats que tenia el golf de Roses. Cercaven un terreny pla, però el problema era que eren maresmes, aiguamolls, i a més de diferents propietaris, encara que qui en tenia la major part era el marquès de Sant Mori.

A partir d’aquí, de l’objectiu inicial únic de construir un aeròdrom, va venir la resta a partir d’una societat creada amb l’esmentat noble empordanès i el cunyat del senyor Lorda, Miquel Arpa. La idea dels canals va sorgir mimèticament, de conèixer realitzacions fins a cert punt semblants de Miami.

—Ningú no creia en Empuriabrava i que allò acabés sent el que ha estat —ha insistit una vegada més la senyora Ginjamue—. Els canals es van fer treballadors procedents de Galícia que treballaven molt bé la pedra— ha afegit per ajudar a situar l’abast d’una realització amb trets gairebé faraònics.

En el número 32 de Miranda corresponent al mes de setembre de 1961, a la secció calidoscòpica titulada “Album de la Villa” es llegeix aquest escrit, que respon al sotstítol de “Salvamento”.

«El dia 3 del corriente, el Sr. Vilallonga, conocido por todos, en un acto de heroísmo y amor al prójimo y realizando un esfuerzo mayor a sus normales posibilidades, se sumergió a 15 metros de profundidad para salvar a un compañero. Reciba desde estas líneas mi más humilde, pero cordial y sincera felicitación.»

Dos números més endavant, en el 34, corresponent al mes de novembre de 1961, es dedica una columna sencera a aquest fet amb l’encapçalament del nom del seu protagonista. Transcrivim una part de l’escrit: «Mañana de Domingo, tres de Septiembre. Dos embarcaciones ponen proa a cap Creus. En ellas van dos pescadores, Javier Chaparro y Fernando Vilallonga. Una vez allí, el primero desciende una y otra vez en persecución de un mero. Cuando, de repente, el mar quiere cobrar su tributo: el joven submarinista, en plena inmersión, sufre un colapso.

»Inconsciente, se va hundiendo metros en las aguas. El abismo es terrible. Las posibilidades de salvamento, escasas.

»El Sr. Vilallonga no había descendido nunca a tal profundidad, pero se sobrepone al pánico y se sumerge. El fusil yace en una cornisa de las rocas. La incertidumbre de alcanzar al hombre del fondo pone el salvador en el trance de tener que dispararle el arpón, para izarle a la superfície. Pero no es necesario, con un supremo esfuerzo logra recogerlo. Luego, en la subida, la agobiante sensación de la asfixia. Al borde de la resistencia logra el Sr. Vilallonga llegar a la barca. Una vez allí pierde el conocimiento.

»Aquí dejamos el suceso. La exposición sería larga...

»A nuestro juicio, queda este salvamento como la nota más destacada del verano local. Y Fernando Vilallonga, como nuestro hombre más representativo.»

Com es pot veure, hi ha una preocupació fins a cert punt ingènua per crear un relat heroic i grandiloqüent. En tot cas, la cosa més important, ultra el cabdal fet, és constatar l’atenció tan manifesta que va atorgar al fet Miranda i com això palesa fins a quin punt els fets van colpir el poble. La senyora Ginjaume amplia detalls de primeríssima mà, que ajuden a situar l’abast de l’esdeveniment.

—Encara que coneixia més el món de la terra que el del mar —li agradava molt caçar—, aquí es va afeccionar a la pesca submarina, potser per la semblança amb la cacera. Abans que em conegués, pràcticament no sabia res del mar. Sortia moltíssim a fer pesca submarina a pulmó lliure. Allò va ser el resultat de la confluència de moltes casualitats. Va ser providencial. Va anar a cap de Creus amb els tres fills en una barca que teníem que no era gaire gran. I, mentre eren allà, es van creuar amb una altra barca on hi anava aquell noi, que era sotscampió d' Espanya de pesca submarina. Sí, sí era un expert. I es van aturar i van parlar tots dos sense coneixe's. I al meu marit, el va sorprendre que portés un cinturó molt carregat de pesos. I el noi li va ensenyar i li va mostrar com en cas de perill era molt fàcil de treure-se'l i com es feia. Aquest noi anava arrossegat per la barca en una corda. La senyora Vilallonga, persona d'una educació alhora vital i refinada, explica els fets de manera del tot convincent.

—El noi es va llançar al fons. I el meu marit portava un mirall a la barca i va anar mirant com s'anava enfonsant i va adonar-se que al fons hi havia sorra i va observar com, en arribar a la sorra, el fusell li va caure i que es quedava estirat. Aleshores va dir: "Li està passant alguna cosa". I va pensar que no hi arribaria. Per això va agafar el fusell pensant que si li clavava a la cama podria arrossegar-lo. Però va arribar a ell, com que sabia com es desenganxava el cinturó ho va fer i, com va poder, el va poder estirar enlaire sense fer ús del fusell.

En aquest punt pronuncia una frase definitiva: —Aquestes coses si es pensen gaire no es fan, ell només va pensar: "s'ha de salvar". I miri allò que li deia de les casualitats, en arribar a la superfície passava una barca en la qual anaven metges i allà mateix el van poder començar a auxiliar.

Segons explica la mateixa senyora Vilallonga, es va atribuir el desmai del jove al fet que va estar massa temps inhalant gasos del tub d'escapament de la barca i això, amb el sobreesforç de la immersió, va afavorir l'accident.

Tres mesos de recuperació van ser el balanç per a aquell jove submarinista mentre que per al senyor Vilallonga aquell esforç extraordinari no va deixar, feliçment, rastre a la seva salut. Sí que en va deixar en el seu ànim, com precisa molt bé una vegada més la senyora Ginjaume quan li pregunto si ell recordava molt aquella vivència.

— Molt, allò el va impressionar molt. Miri si el va impressionar que mai més no va tornar a fer pesca submarina. Mai més no va voler agafar el fusell.

El senyor Vilallonga va fer altres coses per Llançà més que urbanitzar Fener o posar el nom de la població a la gesta que acabem de rememorar. En el número 42 de l'esmentada i admirable publicació llançanenca es parla d'un projecte de festival de música auspiciat per ell mateix, festival que en principi havia d'organitzar la revista i que, finalment, va quedar en no res per causes diverses. Era amic de mossèn Benet i això vol dir alguna cosa.

—Era un personatge, mossèn Benet. Tenia una força tremenda. Havia fet classes de llatí als meus fills —recorda la senyora Ginjaume. I afegeix:

—El meu marit era una persona que si algú l i demanava alguna cosa l'ajudava. Tant si podia com si no, procurava fer-ho. Sempre tenia la intenció d'ajudar. I no sols aquí sinó a altres indrets. El que passa és que moltes vegades feia coses i no ho sabies. Probablement va ajudar en coses que feia aquí mossèn Benet. Era molt religiós; venia d'una família molt religiosa. El pare va ser perseguit abans de la guerra. El meu marit el va treure cosit dins d'un matalàs damunt un carro, simulant que feien un trasllat de mobles i van sortir enmig de milicians i el van portar a Sant Feliu de Pallarols. I ell era només un noi i va haver de posar-se al davant. Havien de fer espardenyes per mantenir-se, que el seu pare els havia fet un patró. I quan va saber que havia mort a la collada de Toses va localitzar el seu cadàver i el van enterrar a Santa Coloma de Farners. Va formar part d'una gent que va haver de fer front a unes circumstàncies molt dures. Eren gent feta a si mateixos, perquè les circumstàncies ho comportaven —ha reiterat una vegada més la senyora Ginjaume.

Tornem a aquest document cabdal de la història propera de Llançà que és la recopilació facsímil de tots els números de Miranda. En el número 36, corresponent a gener-febrer de 1962, amb el títol de "La segunda Festa de les Llances tuvo caràcter emotivo", el sotstítol remarca el lliurament del guardó al senyor Ferran Vilallonga. Hom pot llegir:

«Ahora que estamos de vuelta lo consideramos muy tranquilamente: pero las "llances" son un serio compromiso.

»Ellas son humana expresión de reconocimiento de méritos y no pueden ignorar su alerta ya que su rectilínea afilada debe apuntar con acierto. Y no es cierto el letargo aparente durante parte del año sino que mantiene sorda pero constante actividad.»

S’assenyala que l’acte va comptar amb la presència del periodista gironí Narcís Jordi Aragó, que va fer el parlament d’elogi del guardonat, mentre que la imposició de la Llança va ser a càrrec del senyor Joaquim Pey.

La crònica remarca més endavant:

«El senyor Vilallonga pronunció unas palabras de sentido agradecimiento y de improviso el senyor Chaparro, padre del submarinista rescatado al mar, intervino saturando el ambiente de emoción, que llegó a desbordarse en frenético aplauso cuando aquellos que pudieron torcer el camino de la tragedia se abrazaron ante nosotros. »

Acabem amb unes paraules de la senyora Ginjaume que creiem que resulten molt útils per a situar, definitivament, la figura del senyor Vilallonga:

—Més que una persona important, era una persona singular. Sortia del que era normal en la gent. Tenia una atracció especial, perquè veia moltes coses que els altres no vèiem. Semblava que veia el futur i en realitat el veia.