Fernando
de Vilallonga
Els «dimonis» de la Costa Brava
Fernando de Vilallonga, Empuria-brava
L'urbanisme, la urbanització de la Costa Brava ha estat un dels grans cavalls de batalla del passat, també del present i possiblement del futur del nostre litoral. Han estat realitzades obres d'aquest tipus per a tots els gustos. Des de poderosos gratacels apuntats a la mar, possiblement perquè va ser el resultat d'uns altíssims costos dels solars, fins a deliciosos conjunts residencials per a uns privilegiats, però que han tingut l'encant d'haver-se adaptat a la realitat natural d'un entorn o el que fins i tot ha estat possible, és a dir millorar la naturalesa per bella i encantadora que fos, i més fins i tot recuperar per al turisme zones totalment menyspreades i poc menys que abandonades, des dels seus propis orígens.
Fa pocs dies comentàvem amb un visitant italià una de les realitzacions urbanístiques del Duce, com va ser la dessecació de les maresmes que envoltaven Roma i aconseguir que els mosquits deixessin de ser una plaga de la ciutat eterna. Per a això, es va treballar amb duresa i fins i tot diríem que amb espectacularitat. A la Costa Brava, sense tractar de buscar a cap Duce, la veritat és que l'obra més espectacular, des del punt de vista urbanístic, també va haver de lluitar contra els mateixos enemics de Roma, és a dir, contra els mosquits. És clar que aquest punt no era un altre que el tram del golf de Roses, entre les platges de Castelló d'Empúries i de la mateixa Roses, que si bé va ser un paradís per als caçadors d'ocells aquàtics, es va convertir en un punt malsà i perillós des de molts punts de vista. La veritat és que feia falta més que la imaginació d'un «dimoni» per a aconseguir treure profit urbanístic i turístic de tota aquella immensa maresma. Però per allò de la imaginació al poder, un home de la comarca de la Selva, sens dubte al costat de molts altres, però en ell els personalitzem a tots els que van fer possible aquest gran miracle d'Empuria-brava, no podia estar absent d'aquesta galeria de «dimonis» de la Costa Brava. Una iniciativa capaç de canviar la geografia és veritablement de «dimonis».
Creiem que les grans passions de'n Fernando de Vilallonga, han estat l'aeronàutica, la caça i l'urbanisme. Que el lector ho posi en l'ordre que desitgi, i que hi afegeixi una exquisida sensibilitat per les arts i la cultura, una devoció per la família i per Girona, i també gairebé complet el retrat, o almenys l'anotació del nostre «dimoni».
També sembla que el seu objectiu ha estat aconseguir aquests canvis a la geografia. Un mapa del golf de Roses, anterior a la nostra Guerra Civil, per citar una referència freqüent, assenyala, en efecte en el perímetre que avui coneixem com a Empuria-brava, com una zona pantanosa i que a Girona tothom sabia que era insana, amb milions de mosquits com a principals pobladors, a més dels caçadors d'ànecs o de gallines d'aigua entre molta altra fauna que trobava en aquella naturalesa el seu hàbitat adequat. Les xifres de paludisme i altres malalties dels pantans eren altíssimes en aquell entorn. Enfrontar-se a aquesta naturalesa i canviar-la, per un dels conjunts turístics més importants de la península, no sols va ser una idea d'un «dimoni», sinó que sens dubte va merèixer qualificatius demencials, per part dels qui degueren conèixer la notícia en els seus inicis. Igualment quan es va saber el detall del projecte, la cosa va semblar encara més sorprenent. La utilització de l'aigua com a gran element natural, encara que podia considerar-se l'antecedent de la veïna obra de Sant Margarita, en la dimensió proposada en Empuria-brava era una cosa sense precedents, no sols a la Costa Brava, sinó en aquella època a tot el Mediterrani. Amb el “dimoni“ Vilallonga hi havia uns altres no menys “dimonis”, però per als gironins o almenys per a molts de nosaltres el “dimoni” visible ha estat, en relació amb Empuria-brava, com ho ha estat en una altra gran aventura urbanística, que no és aquest el lloc de tractar-la com Montjuïc, insistim, que aquesta persona que unim a l'acció ha estat Fernando De Vilallonga, que dels seus orígens rurals en la comarca de la Selva ha passat a ser un element definidor de la Costa Brava, o fins i tot d'uns perquè la història arrenca a Llançà com a primera experiència professional d'urbanista del nostre “dimoni”.
Una idea de «dimonis»
Pensar a recuperar la maresma de Roses i convertir-la en un centre de primera categoria urbanística a la Costa Brava, era, certament posar molta imaginació a l'assumpte. No sols pel concepte de «marina residencial» que és com es va denominar, sinó pels detalls i no tant detalls que es van incloure en el tema. Des de les pròpies característiques dels edificis, alguns d'ells, com el club nàutic, autènticament definitius en l'arquitectura de la costa, com en el propi projecte del port esportiu, d'unes dimensions i capacitats sorprenents encara avui dia i sobretot per la xarxa de canals servits a la porta de bona part de les viles que es construïen allí, o que en realitat es pensava que es podrien construir. Perquè durant anys Empuria-brava va ser exactament això, un somni o una idea. La realitat sempre és més lenta.
Evidentment, quan es va conèixer el projecte i sobretot que anava camí de convertir-se en realitat, va sorgir l'enveja nacional i, en conseqüència els atacs al projecte. N'hi va haver de tots els tipus, des dels personals al nostre «dimoni», als urbanístics, de tots els nivells i qualitats. No podia ser que la idea d'un gironí pogués ser una cosa que triomfés. Els mediocres no paraven. Calia torpedejar la idea sobretot quan es trobava en aquest nivell, a mesura que es convertís en realitat més difícil seria tirar-la per terra.
Per sort per a la Costa Brava, el nostre «dimoni», gaudeix de la virtut doble de la paciència i la tenacitat. Empuria-brava va sorgir malgrat els seus enemics i es va convertir en alguna cosa més que una urbanització de les quals omplen la nostra costa. Estem segurs que continua sent un model d'adaptació a un entorn, de la millora i transformació del mateix i també en aquest ordre personal, creiem que val la pena ser posada d'exemple del que un bon urbanisme pot aconseguir per difícil que sigui la zona.
Una obra amb afecte
Evidentment, Empuria-brava, com qualsevol urbanització, com les iniciatives que s'han desenvolupat per tota la Costa Brava, perseguia un objectiu: Uns beneficis, és clar que sense aquesta destinació final, la major part de tals obres no s'haurien realitzat. No obstant això com en tantes altres activitats humanes, a més del lucre, de guanyar-se la vida de la millor forma possible, és evident que el treball, les iniciatives, per tant les urbanitzacions, poden fer-se des de la fredor empresarial o per contra posant en elles part del teu propi ésser.
Sincerament creiem que és el que s'ha fet a Empuria-brava. Fernando de Vilallonga, que d'altra banda creiem conèixer-lo prou per a saber que ha funcionat per la vida d'aquesta forma. Tal vegada això li hagi costat més d'un disgust i deixar-se esquinçalls de l'ànima en tals iniciatives com la ja esmentada i encara poc compresa de Montjuïc, però en aquest sentit ha estat d'una total honestedat amb si mateix, i no en va és un “dimoni” de l'amistat, perquè sap donar-la i sobretot sap què pot disposar dels amics, que sempre solen ser menys dels que un creu que té.
Sense aquest afecte posat pel “dimoni» Vilallonga a Empuria-brava i sense aquests amics, abans que associats, l'obra difícilment hauria pogut seguir endavant, entre tants «segadors d'herba» que van sorgir, especialment a mesura que es perfilava la realitat d'una idea que per si mateixa ja va ser combatuda.
Sens dubte quan el «dimoni» d'avui, contempla la perspectiva de tot el que s'ha fet a Empuria-brava, hauria de poder aspirar al «descans del guerrer» o del «dimoni». Però ni els veritables guerrers ni els veritables «dimonis» es retiren, es rendeixen ni es cansen mai.
Estem segurs que a la ment del nostre «dimoni» ja han de pul·lular idees d'unes altres Empuria-brava, per tant només és qüestió d'esperar que surtin aquestes idees. Estem davant un «dimoni» de tota la vida.
Una sèrie de: J. Víctor GAY
Fotos: Arxiu de l'autor
Descarrega aquest article en PDF
